EL DRET A LA SOLEDAT

Podria la soledat millorar el món? És a la terrassa d’un bar que ho penso. Escric al meu petit quadern i apareix aquesta idea. M’activo de seguida, vaig precipitadament cap a la casa, a un minut de distància a peu, encenc l’ordinador i començo a elaborar-la. Estava sola al passeig d’un petit poble andalús, un poble blanc. En ple agost i a les cinc de la tarda, l’ambient recorda al Far west de les pel·lícules. Ni l’ombra dels arbres ni els aspersors d’aigua vaporitzada que ha instal·lat l’ajuntament son suficients per a què ningú, més que una forastera, gosi estar al carrer. De fet el bar ha tancat per manca de clientela, els he enganxat just abans de marxar i han tingut l’amabilitat d’atendre’m abans de plegar. “Nos vemos a las siete” m’ha dit la cambrera, que ja sap com prenc el cafè.

M’he quedat sola amb la meva llibreta i els teus bolígrafs i he deixat fluir els pensaments, plantant cara a la calor extrema i me n’he adonat que em sento feliç. Tot el carrer per a mi. Sentia una plenitud i una alegria calmada que em són preuadissimes. He estat tres dies constantment acompanyada i això m’acaba esgotant. Tornar a mi, recuperar el meu centre, escoltar el meu propi batec… és gairebé imprescindible per a mi, una exigència que sento físicament, que se’m manifesta al cos. Se m’escapa si a tothom li passa el mateix, però de sobte he pensat “I si això és el que li manca al món?”. Potser és una bajanada, però m’ha semblat, si més no, una idea una mica original.

Me n’he adonat que m’esforço molt per relacionar-me des de l’amabilitat, les cures, l’afecte i és clar, això requereix energia. Llavors he pensat que els meus moments de soledat, sovint poc entesos, son el que em permet comportar-me així quan estic acompanyada. Com seria si no els tingués? Com soc, de fet, quan no els tinc? I si les persones necessitem aquests moments més del que ens creiem? I si tenir-los és un privilegi? I si féssim una llei que dictamines, posem per cas, tres o quatre hores setmanals de soledat? Que passaria? Potser és un pensament fruit de que, en el fons, tot i tot i contra tot, continuo tenint fe en la bondad humana., però, imagineu-vos-ho: una cita obligatoria amb tu mateix, a un lloc agradable, setmanalment. No faria això que valoressim més la companyia i que ens relacionessim millor? Aquest temps i aquest espai físic no son a l’abast de tothom i trobo que aquesta dificultat per accedir a la soledat és també un privilegi, un luxe, un eix més de la desigualtat. El dret a la soledat hauria de ser també un dret fonamental. Potser faria el món més amable o potser no, però, sigui com sigui, hauria de ser accessible per a tothom.