EL ROMANTICISME

Hi ha tota una corrent, absolutament necessària, contra l’amor romàntic. Crec que aquest discurs és molt alliberador, sobretot per a les dones, però no voldria que trencar amb aquest mite fos també trencar amb la bellesa del romanticisme. Tan entès com el moviment cultural històric com, fins i tot, com a cursileria.

Des d’aquí vull fer un elogi a la intensitat romàntica i a la tonteria de l’amor de comèdia de Meg Ryan. Que els arguments contra les relacions "tòxiques" no ens robin el plaer de la intensitat amorosa que la crítica a la dependència no ens robi el necessitar-nos, fins i tot, d’una manera ridículament cursi.

Jo, com a dona feminista i amb una visió molt crítica amb els models relacionals actuals, jo, com a persona que creu en l’Anarquia relacional, més que en qualsevol altra corrent de pensament, em confesso addicta a les comèdies romàntiques. Probablement és el que més consumeixo, tot i també apreciar el poder transformador d’obres menys mainstream com les de Yorgos Lanthimos o Miranda July, per posar un parell d’exemples de creadores que em fascinen. Sí, consumeixo cinema independent, a vegades, fins i tot, densament “sesudo” ocasionalment, però en el meu dia a dia, el que més miro son històries de dos. M’encanten, son la meva zona de confort.

La pel·lícula que he vist més vegades a la meva vida és la meravellosa “10 razones para odiarte”, que clarament no té el lloc que es mereix a la història del cinema. Per què m’agrada tant? Perquè combina l’estructura més clàssica (al final, està basada en una obra de Shakespeare) amb el feminisme encarnat en una protagonista que no cedeix la seva personalitat de dona forta i batallera per amor. No li cal, perquè té la sort (massa poc habitual a la vida real) de trobar un home que no només l’estima com és, sinó que, a més, li suposa reptes emocionals i intel·lectuals que la fan créixer.

Una comèdia romàntica que no insulti ni a la meva intel·ligència ni al meu feminisme és per a mi el súmmum del plaer cinematogràfic. I aquest gènere no és pas recent, la pel·lícula esmentada és de l’any 1999 i, com deia, està basada en “La fierecilla domada” de, suposadament un senyor anomenat William Shakespeare (aquest és un meló que obriré en una altra ocasió). El romanticisme lleuger, però intel·ligent, existeix, probablement, des del principi de les històries, i és, per a mi, un gènere a reivindicar.

Al cinema i a la vida.