ESGARRAPA

Com deia, sembla que tinc veu. I aquesta veu, la meva veu interessant, surt de la furia. M’ho va dir aquella professora de teatre quan no arribava als 20 anys. Aquell ésser tenebrós i macabre va saber llegir que rere un apariencia afable i innocent, sota una capa d’anys de ser educada per ser per sobre de tot “bona persona”, hi havia una noia de caràcter impetuós i opinions contundents. Dramàticament molt més interessant que la bona nena que aparentava ser. Poc vaig saber explotar-la en aquell moment i massa poc la deixo emergir encara. Quan surto del cinema o del teatre sentint-me estafada és quan més rebenta el volcà de ràbia i insolència. La versió de mi que es creu superior a la majoria de mortals. L’Anna que veu l’estupidesa flagrant de gran part dels animals de la seva espècie.

Ara necessito dir que hi ha una altra Anna, o moltes d’altres: bondadosa, empàtica, insegura, humil i amb la por a no ser estimada ensenyant la seva poteta una vegada més. Em pregunto que seria capaç de fer “la jo impetuosa” si la deixes sortir més. Crec que arribaria més lluny en les meves ambicions professionals. Però, ai, l’amor…Si la persona que manifesto ara, ja no troba l’amor romàntic amb potencialitats tòxiques que a vegades anhela (l’amour en direm per simplificar), no em vull ni imaginar la impossibilitat de trobar mascle per a aquesta versió més salvatge i decidida que sé que duc dins. Hi ha estudis. Està demostrat. Els homes no se senten atrets per les dones intel·ligents, diuen que si, però a la pràctica se senten emasculats, així que em mostro al món complaent i comprensiva. No arribo a fer-me la tonta, això és una línia vermella. Potser ho hauria de fer, en pro d’un desig superior, d’un mal major. “Ai, tens tota la raó”, “Oh, que interessant això que m’expliques”, “no puc obrir l’ampolla, m’ajudes?”.

Així doncs, tinc veu, i crec, a la fi, que he trobat que fer amb ella.