LA CASA

Tinc un pis comprat. Hipotecada, és clar. No arribo a final de mes, però tinc un lloc que és casa i això em compensa. Em sé privilegiada tot i estar calculant quants cafès puc prendre al bar. M’encanta anar a les cafeteries del barri. N’hi ha una a la que em duc el cafè de casa i ningú em diu res. És el meu truc de final de mes. Això i anar a la biblioteca. Treballo des de casa i un coworking, ara mateix, és una quimera. Així que, quan necessito vida humana al meu voltant, vaig a la biblioteca. És petita, però acollidora. El problema és que no s’hi pot fumar, per això necessito les terrasses dels bars.

M’estic desviant. El que us volia dir és que soc “proprecaria”, terme que un desconegut de tinder em va cedir amablement. I crec que la majoria dels que tenim hipoteca de la meva quinta i classe social no som propietaris si no, com deia, “proprecaris”. Fem mans i mànigues per sostenir un dret esdevingut privilegi com és poder dir “sóc a casa i em sento a casa”.