LES CANÇONS

Recordem per un moment aquell món tan binari, aquell món que estem deixant enrere, un món on posem per cas, les dones eren gates i els homes, gossos.

Explica algun llibre, que mai he acabat, què perquè aquests dos animals puguin conviure cal un procés lent. En primer lloc han d’estar en habitacions separades, però poder-se olorar. I després cal tot un seguit de protocols fins que puguin conviure en pau.

Doncs, bé, jo crec que estem ja en una fase avançada d'aquest procés, evidentment cada lloc del món i cada persona está en un punt diferent, però sento que com a humanitat estem aprenent a conviure millor. Potser em prendreu per il·lusa, boja, naïf (potser sóc totes aquestes coses). Potser direu: si estem en el pitjor moment, si practicament es la tercera guerra mundial amb un genocidi televisat passant davant els nostres ulls! I si, és ben cert, però a cas la reconciliació no ve sempre després de la guerra?

Jo crec que aquest moment de terrabastall i horror està arribant a la seva fi, que les gates han tirat del carro per emputxar la història endavant i que els gossos comencen a agafar el pas. Cada vegada més homes es tenyeixen de lila i es tatuen la pell amb dibuixos i paraules d’amor. Cada vegada més homes aprenen a cuidar-se entre ells.

Tinc tanta fe en les noves generacions! Els Zeta i ara ja els Alpha, que comencen a agafar el timó. Son unes generacions que a diferència de la meva, la millennial, han crescut sense por perquè no tenen res a perdre. I qui no té res a perdre, ho pot tot. Nosaltres, els que ara voregem els 40, vam créixer amb massa promeses de benestar i quan tot es va esfondrar ens va guanyar la por i vam sobmetre’ns a que ens esclavitzessin en feines precàries i vam fer de tot i més per intentar arribar a aquelles dolces promeses que ens deien que podríem ser el que volguessin ser.

Ara els més joves en ensenyen i ens ajuden a reclamar els nostres drets, a no regalar la nostra força de treball, a no sortir de l’oficina ni un minut més tard del nostre horari laboral. I els jubilats que es manifesten per pensions dignes, els que van viure temps de foscor on també tot estava per guanyar, ens mostren que el camí de la lluita és perenne, que no s’acaba mai.

I en els últims anys, les dones han tornat a trencat el silenci i han agafat l'estendard de la batalla, però sabeu que? Moltes estem cansades, esgotades de carregar aquest pes. Així doncs, aquest text és crit i és crida. El crit de dones parint un món millor i la crida als homes per a que comparteixin la càrrega de la batalla per un present on les cures no siguin una opció, si no llei de vida, on l’amor sigui la força que pot amb tot.

Ja és hora que les gates i els gossos, i tots els animals que continuen emergint entremig, convisquem en pau, que deixem d’olorar-nos en la distància i funcionem com una màquina perfecta que diu no a la violència, que diu no a les guerres, que diu no a l’esclavitud moderna, que diu no, no i no. Perquè de tants “NO” és d’on pot néixer el gran "SÍ". El “sí” a la bona vida, el “sí” al “derecho de vivir en paz”, com cantava Víctor Jara.

Li van treure la guitarra, li van tallar les mans, però tot i així va seguir cantant perquè: amics, familia, amants i germans, al final de la partida tot el que tenim son “Redemption songs”.

Escoltem les veus que ens precedeixen, de Bob Marley a Amy Winehouse, escoltem música redemptora, molta, molta música, perquè on sona música hi ha alegria i és on hi ha alegria que creix la pau.