TINC VEU

Em va dir que tenia una veu pròpia. La meva amiga de l’ànima, la que viu lluny però se sent a prop, la que respecto i admiro. Li vaig enviar una crítica d’una pel·lícula, ja fa uns anys, un text rabiós i furibund i em va dir “cabrona, tens veu”. El cabrona és important. Em va afalagar i encoratjar perquè no és una persona complaent. Critica incisivament i acurada.

Vaig enviar-li el meu intent de novel·la i no em va pas dir cabrona. Llavors sí que m’ho va dir i és significatiu per a mi. És un estímul. No sé on arribarà aquest text, per exemple, però sé que em dóna plaer escriure’l. No ho faig sovint això de donar-me plaer. Bé, del físic últimament me n’estic donant força. La freqüència i delit amb què menjo és una senyal que no he caigut de nou en la depressió. L’apatía i dormir fins a 18 hores al dia, d’altra banda, eren les senyals d’alarma.

El cendrer ja no és ple a vessar i ja només conté cigarrets. Només hi ha un parell de plats bruts a la pica i ja no hi ha restes alimentaries escampades per l’habitació. Això també m’angoixava, però era tan habitual que no arriba ni a la categoria de senyal.